“La vida és com una marató i necessites l’ajuda dels altres per poder arribar a la meta”
En Roberto Estefano va néixer a l’Argentina però l’any 2000 va fixar la seva residència a Catalunya. A més de l'esposa i les quatre filles, té dues altres grans passions: escriure i pintar. En aquests moments està escrivint la seva tercera novel·la, que espera acabar ben aviat, i té un altre objectiu clar: retornar a la terra que l’ha acollit, i a la seva gent, tot allò que ha rebut des que viu a Catalunya. Com? Pintant un mural al vestíbul de l’ICO on tothom qui vulgui hi pot participar fent la seva petita aportació. Un mural que compara la vida amb una cursa de marató on vol que quedi demostrat que, si tots ens unim i col·laborem en un projecte, podem arribar a la meta.
-Des de quan li ve la passió per l’art?
Des de ben petit. Als 7 anys vaig començar a estudiar dibuix i pintura a la “Escuela Provincial de Títeres” a Tucumán i vaig continuar com autodidacta fins els 13. Més tard, a l’institut vaig cursar 4 anys de dibuix tècnic en llapis, tinta xinesa i cal·ligrafia. De fet, el meu primer mural el vaig pintar a les pistes de bàsquet d'allà. Més tard, a la universitat, vaig tornar a fer dibuix tècnic dins els estudis de carrera d’Enginyeria Industrial Superior i vaig fer un mural però, aquesta vegada, amb pintura a l’oli. Un cop aquí a Catalunya he continuat aprenent i perfeccionant tècniques i he realitzat varis tallers de gravats.
-Deu tenir alguns pintors que admiri i que li agradin especialment o que li serveixin d’inspiració ?
La veritat és que sí, però sóc bastant eclèctic. M’agraden des dels clàssics Miquel Àngel i Rubens, fins els més contemporanis com Dalí, alguna etapa d’en Picasso o els argentins Raúl Soldi i Antonio Berni, entre d’altres.
-Les seves obres es poden veure arreu del món...
En aquests moments tinc obres repartides a Argentina, França, Alemanya, Israel, Brasil, la Xina i, fins i tot, Austràlia.
-I a Catalunya, on en podem trobar?
A l’església de Sant Esteve, a La Garriga, hi tinc tres murals. Un dedicat a la Mare Teresa de Calcuta, un altre a la Mare de Déu de Lourdes i a la beata Rosa Deulofeu, i el més gran dedicat a monsenyor Jordi Mas, un capellà que va dedicar 50 anys de la seva vida a atendre les classes més desafavorides del Txad (Àfrica). A més, a l’Ametlla del Vallès en tinc dos més. Un que mostra la convivència entre els pobles àrab i jueu, que es titula “El mur que ens uneix” i una “mojaquera”, que representa a les dones d’aquets poble andalús. A més també en tinc un altre a la població de Turre (Almeria) que és un ballador de flamenc.
-Aquesta vessant d’artista l’ha compaginat amb la d’escriure...
Doncs si. La meva primera novel·la, “Mi amigo José”, la vaig escriure l’any 1975 i l’any 2004 vaig publicar la segona, sota el títol “Los sub 60”. També he guanyat alguns concursos literaris com el que organitza l’editorial argentina Dunken, l’any 2009, i l’any següent vaig guanyar el premi Sant Jordi de literatura a L’Ametlla del Vallès. En aquests moments estic preparant la meva tercera novel·la que portarà per títol “Don Augusto-El León”.
-En aquests moments està immers en un altre gran projecte, un mural al vestíbul de l’edifici de l’ICO L’Hospitalet. Com va sorgir la idea?
Ja feia temps que em rondava pel cap i volia que fos com un homenatge a nivell personal cap a la terra que m’ha acollit. Aprofitant una reunió amb el director de l’Hospital de Viladecans, Javier Tapias, li vaig comentar el meu projecte i em va dir que em donaria un cop de mà per posar-me en contacte amb la direcció de l’ICO.
-Per què de tots els lloc on podia realitzar-lo va triar l’ICO?
Vaig tenir molt clar que havia de ser l’ICO perquè representa tot un seguit de valors humans i científics que crec que són molt importants avui en dia i que per a mi tenen molt de simbolisme.
-Com ha volgut expressar aquest simbolisme?
En aquest mural he volgut representar la vida com si fos una marató. Tal com passa a la cursa, té un inici, els atletes es troben el trajecte ple d’obstacles i, a vegades, necessites ajuda d’altres persones per acabar d’arribar al final. I això és el que simbolitza l’ICO: un lloc comú on tothom (pacients, familiars, metges i metgesses, equip d’infermeria, auxiliars, zeladors, resta de personal...) ens ajudem uns els altres per arribar a la meta.
-Per això demana que tothom qui vulgui participi fent la seva aportació a l’obra?
Clar que sí! Vull que sigui un mural inclusiu i que el creem entre tots.
-De quina manera hi podem participar?
De diverses maneres. Poden escriure al mural el seu nom o alguna frase que els doni consol en aquest “llarg camí” que hem de recórrer. Poden escriure una idea o pensament, de manera més extensa, al “Llibre de bitacora” que poden demanar a recepció. També hi ha l’opció de fer-ho als plafons que hi ha a diferents zones de l’ICO i que jo, finalment, inclouré a l’obra. I per últim, ho poden deixar escrit al mur de l’ICO al Facebook o al meu correu, robfano@hotmail.com. De fet, allà poden veure una evolució de l’obra perquè hi vaig penjant fotografies.
-Una obra en constant evolució des de que la va començar i en la que hi treballa diàriament...
Vaig començar el 18 de desembre de l’any 2014 i crec que l’acabaré a mitjans de l’any 2016. Cada dia, de dilluns a divendres, pinto un parell d’hores. De fet, tothom qui vulgui m’hi podrà trobar treballant des de les set de la tarda fins a les deu del vespre.
Comparteix  
|
Edicions anteriors 
Imprimir
Pujar
Pàgina principal
