"Al Camino de Santiago es crea un clima molt especial, i s'aprèn a ser tolerant i solidari"
Inés Rodríguez es va incorporar a l’ICO Badalona el maig del 2010, on treballa al Servei d’Hematologia Clínica. Té 33 anys, viu a Barcelona, i una de les seves aficions és recórrer el camí de Sant Jaume (Camino de Santiago).
Quina és la teva tasca a l’ICO Badalona?
Principalment estic a la secció d'eritropatologia del laboratori, però també cobreixo la secció de citometria de flux i l’hemostàsia. Un dia a la setmana faig consultes externes i també guàrdies, la qual cosa em permet treballar en el diagnòstic i en la clínica a la vegada.
Com va començar la teva afició al Camino de Santiago?
Sempre en sentim a parlar, del Camino. Jo havia pensat que estaria bé anar-hi en grup, amb amics. Fins que una amiga va comentar que allà s'hi havia d'anar sol. Inicialment em va semblar que no calia, que anar sol feia una mica de mandra. Però passats els anys, quan era resident d'hematologia, em vaig trobar amb uns dies de vacances que no podia compartir... i vaig veure l’oportunitat de fer un viatge sense dificultats logístiques, amb un objectiu esportiu i un de més profund, potser a l'interior de mi mateixa.
Quan vas començar? Quants trams has fet?
Vaig començar el camí francès l'any 2010, ja treballant a l'ICO. He completat els 775 quilòmetres en 5 anys, 6 etapes cada vegada... aquest any he arribat a Santiago de Compostela.
I de quants quilòmetres fas les etapes?
Vaig informar-me de com eren les etapes estàndard i les vaig seguir. Hi ha moltes guies, en paper o per internet, que et fan recomanacions i t'indiquen quants albergs hi ha pel camí. Vaig triar la guia de l'Eroski (http://caminodesantiago.consumer.es) que planeja etapes de 20 - 30 quilòmetres. Potser 20 quilòmetres en un sol dia no és gaire, però es necessiten forces per uns quants dies més...
Com va ser l’arribada a Santiago?
Imaginava una arribada més tranquil·la. Hi ha molta gent, ja que els pelegrins hi passen dies, i em sentia una mica atordida. Malgrat tot, és emocionant.
Ara que has arribat a Santiago, et planteges un nou repte?
Hi ha molta gent que arriba a Fisterra i Muxía, el que em representaria 151 quilòmetres més. M'estic pensant si fer aquest tram o començar un altre "Camino", com el del Nord.
Sempre camines sola?
M'agrada molt fer el Camino sola. Encara que això és un dir, perquè el primer any, que no sabia què m'esperava, vaig comptabilitzar un total de 20 minuts caminant sense companyia. Posteriorment m'he anat administrant i he après a gaudir de més moments en soledat, perquè si et deixes portar, pot ser com un Erasmus i no tens ni un moment de tranquil·litat. Cada vegada em trobo amb gent diferent, i faig amistats o coneixences d'aquelles que saps que probablement no veuràs mai més... i això, juntament amb el bon esperit dels caminantes, ja hi vagin per motius esportius, espirituals o d'altres, crea un clima molt especial.
Què té el Camino que no tinguin altres excursions per la muntanya?
Està molt ben indicat, no cal ni que ho planegis amb anterioritat. Això també pot passar amb altres excursions, però ben segur que a aquests llocs no et trobes tant bon ambient. Hi ha gent de totes les edats i de tot arreu, el que ho fa molt dinàmic. Al Camino, de fet, hi ha molts trams que ni tant sols és bonic. Es passen indústries i afores d'algunes ciutats, on fa mala olor i tot és carretera. Altres trams, els més rurals i els de muntanya, sí que són molt macos, especialment a la part de Galicia.
Què destacaries de la gent que et vas trobant en el recorregut?
Hi ha gent de tota mena. Normalment gent sana, que té ganes de xerrar i passar una bona estona. D'altres van endinsats en el seu món i només et desitgen un "Buen Camino" amb algun accent forani. També hi ha molts "repetidors", aquests solen ser espanyols que ho tenen fàcil per arribar i anteriorment s'ho han passat molt bé. De tant en tant, si tens sort, trobes algú amb qui connectes bé i potser adaptes alguna etapa o allargues la vetllada per saber-ne més. I, finalment, també se'n troben alguns amb intencions de lligar... la fama és certa. Jo destacaria que la majoria van sols o soles, i han iniciat aquesta aventura per trencar o reflexionar sobre algun fet que els ha marcat a la seva vida.
En quina època de l’any l’acostumes a fer? Està molt massificat?
Jo hi vaig al maig o al juny. Crec que és la millor època perquè fa fresqueta, els camps estan verds i no està gaire massificat. Al juliol o a l'agost hi pot haver molta gent i no hi ha espai als albergs municipals i, a vegades, cal reservar al privat o fins i tot anar al següent poble perquè no queden llits enlloc.
I això de dormir en refugis plens de gent, com ho portes?
La majoria estan bé, però s'ha de triar una mica. N'hi ha de bruts i fins i tot amb insectes. Respecte els roncs, jo no tinc problemes perquè dormo encara que hi hagi soroll. S'ha de tenir paciència perquè hi ha pelegrins que es lleven a les quatre de la matinada.. Penso que un cop has iniciat l'aventura, adaptar-te a compartir el son amb molta gent és part del joc. S'aprèn a conviure, a ser tolerant i solidari.
Tens alguna anècdota/vivència que recordis especialment?
El primer any em vaig creuar amb tres menorquins molt alegres i bromistes, que van començar a cantar cançons de la tuna a una taverna en un poble perdut a prop de Logroño, d'aquests que no existirien si no hi passés el Camino de Santiago. Hi havia una guitarra, i vam acabar cantant tots, inclosos els del poble i tots els estrangers, i fins i tot algú ballava. Va ser memorable!
Trobes alguna semblança entre la teva feina i l'esport?
Els dos m'ensenyen que la voluntat, per sobre del cansament, permet arribar allà on un es proposi.
Comparteix  
|
Edicions anteriors 
Imprimir
Pujar
Pàgina principal
